Acomodada en una cadira d’aquesta terrassa em sento feliç. Per un moment aspiro l’olor de sal, que m’impregna de llibertat. De sobte noto com si algú volgués apartar-me del meu lloc. Pregunto a la meva amiga:

—No —em respon—. Hi ha uns homes que volen l’espai per a ells.

Penso: “Doncs aquesta menda no es mou.”

A l’instant m’adono del meu error. Mirant enrere, activo les meves ulleres intel·ligents. Per la resposta que rebo descobreixo que els susdits van ben arreglats, pentinats i, sobretot, porten carpetes. Les ulleres no poden dir-me més; ja sabem que la intel·ligència artificial arriba fins on arriba. No sé els seus noms ni el seu aspecte físic, però sí sé que parlen del poble, ja que s’acosten les eleccions. La meva amiga decideix fer un bany i jo, tranquil·lament, decideixo escoltar el so del mar i, sobretot, sentir el salnitre que m’envolta i m’acaricia la........

© El Punt Avui