Soc d’aquelles que fàcilment aixeca el dit quan es demana una voluntària per a qualsevol tasca relacionada amb la canalla –i no només amb la canalla– i tinc tendència a oferir-m’hi sense ni tan sols parar-me a pensar, durant almenys tres segons, si acabaré empassant-me algun que altre merder. El cas és que recentment, com a conseqüència d’aquesta incontinència quan es tracta d’empinar el dit, m’he vist recollint diners per fer una compra col·lectiva. I és així, i aquí vull arribar, com he acumulat una quantitat important de monedes que havia d’ingressar en un compte bancari per poder fer la transferència final. Per tal de no passejar amunt i avall no sé quants quilos de monedes –sobretot pel bé de la meva espatlla–, vaig pensar que el més indicat seria adreçar-me a alguna botiga de confiança i intercanviar-les per bitllets, arribant a creure que els faria un favor perquè, fins on jo recordava, els negocis comercials sempre van necessitats de canvi. Doncs la meva sorpresa ha estat que he acabat fent un tres de tres: tres botigues on he fet arribar la proposta, tres botigues que m’han respost amb un “ho sento, però no en gasto, de monedes”. Fins i tot en un establiment que acostuma a ser freqüentat per canalla, el pagament habitual, gairebé únic, és la targeta. La resposta em sorprèn fins que m’aturo a pensar que soc la primera que ha prescindit dels diners en metàl·lic, per buscar una certa comoditat. Però enmig de la meva convicció, llegeixo que els suïssos han decidit, en referèndum, blindar la disponibilitat de diners en efectiu, sobretot per preservar el dret a la privacitat. De raó, no els en falta. Aquí, algú pot rastrejar els nostres moviments i la nostra vida només accedint als pagaments que fem. Així és que ara tinc un debat obert i no sé si pagar amb monedes és carrincló o més aviat he caigut al parany i, a més, contenta.

© El Punt Avui