Imatge d'arxiu d'un pacient en cures pal·liatives en un hospital / CC0

Hi ha preguntes que no busquen consol, sinó claredat. Preguntes que no acaricien, sinó que interpel·len. Potser aquesta n’és una: de qui són els nostres dies?

Imaginem una escena senzilla. Una habitació d’hospital. Llum tènue. Una persona mira el sostre, sense dolor agut, però amb aquest cansament profund que no apareix als informes mèdics. Al seu costat, algú li sosté la mà. No hi ha dramatisme. Només una pregunta que flota, sense acabar de formular-se: fins quan?

En aquell instant, totes les teories es tornen insuficients.

Vivim sota la intuïció que el temps ens pertany. Parlem de “la meva vida” com si fos un territori sobirà. Però la veritat —si se’n pot dir així— és més complexa: els nostres dies estan........

© Diari de Girona