Manifestación de docentes en València / Celeste Martínez

Huit dies després de la vaga educativa i huit dies abans d’iniciar-se les negociacions entre els sindicats i la Conselleria d’Educació, les demandes s’ajusten a les clàssiques 7R: Retribucions, Reformar i construir centres, Reduir ràtios, Reforçar plantilles, Recursos i mitjans, Restringir la burocràcia als centres i Revifar el valencià. El 16 d’abril comença l’estira-i-arronsa per tal de fer el que s’havia d’haver fet ja: dialogar i arribar a acords sabent que negociar no és imposar, i que el secret d’una negociació radica en esbrinar quan s’ha de cedir perquè s’ha aconseguit tot allò que l’altra part pot donar.

Ben entès que allò que un està disposat a donar depèn de les seues prioritats. Si no té voluntat de potenciar l’escola pública, com és el cas, només claudicarà si se sent pressionant. Hi ha coses que no arreglen ni les lleis ni els reglaments, sinó els pressupostos. I els de 2026 no prioritzen l’educació amb l’excusa que tot és important; i quan tot és important res no ho és, perquè tindre moltes prioritats significa no tindre’n cap. Les mobilitzacions són l’instrument per canviar les prioritats del Consell, que el pressupost reflectisca les prioritats dels valencians i els recursos que disposem se gasten eficientment.

Estalviar en educació és un envit arriscat contra el futur, ja que l’estalvi d’avui compromet les necessitats de demà. No invertir en educació elimina prestacions, priva d’infraestructures dignes, congela l'oferta pública docent i no docent, limita les mesures de caràcter compensatori, precaritza recursos i mitjans, soscava la formació del professorat, etc. La Conselleria rectificarà, o no? "La Tarara sí, la Tarara no...". Deixe en remulla la pregunta, tot i que crec que les demandes que accepte no serà per estar-ne d’acord, sinó perquè —demostrada la capacitat de pressionar del professorat— quan la necessitat obliga, les conviccions es deixen de costat. Mentrestant, celebrem l’èxit del 31-M i fem rogle corejant la Tarara. És Pasqua, temps d’esperança.

© Levante