Jaume Canals, Isabel Soler i les seves dues filles: Margarita i Assumpció, que van donar continuïtat al negoci. / Arxiu familiar

De lliçons ben apreses, la paremiologia catalana n’és plena: Home agraït, home de profit; De desagraïts, l’infern n’és ple; Tal faràs, tal trobaràs; El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú. Sàvies paraules que aglutinaven en una sentència curta tota una lliçó de vida. Hi han pensat, que darrere les dites rau el pensament d’un poble?

Temps era temps, quan l’escola catalana era capdavantera. Lliure de lleis formulades per llecs en educació i plena de sentit comú, hi havia aprenentatges —ara en dirien vectors transversals, quanta nomenclatura absurda per a tan minsos resultats...—. Ensenyaments, doncs, que perduraven en el temps i acompanyaven la persona en el seu periple vital. Amb la complicitat de les famílies, docents i progenitors educaven en valors per a la vida, i així els nens donaven les gràcies i el "no es mereixen", el "si us plau" i tantes fórmules de cortesia que fomentaven no tan sols la cultura del bon tracte, sinó que anaven més enllà, empatitzant amb iguals amb respecte, altruisme, agraïment, saber estar i allò que en diríem civilitat. Al marge de la formació, hi havia un patrimoni cultural que traspassava les generacions anomenat educació. Un pòsit, un llegat de valor incalculable que alguns polítics pseudoprogres no han trobat a faltar encara. Ai, com enyoro el pensament dels noucentistes! Intel·lectuals al servei d’un projecte de país.

Aquesta manera de fer donava lloc a anècdotes com la que ara els explicaré. No sé si recordaran el meu article anterior, en el qual en Met del cafè de Palau-saverdera va deixar l’escenari i la sala a un jove Dalí, quan aquest no era ningú encara, juntament amb Federico García Lorca, a fi que fes una primera posada en escena de Mariana........

© Empordà