Hi ha infants que, amb deu o onze anys, no demanen res extraordinari. No volen ser els primers de la classe, ni tenir l’última motxilla, ni ocupar el centre de totes les mirades. Sovint només volen una cosa antiga i necessària: que els estimin. Que algú els guardi un lloc al banc del pati. Que no els canviïn el nom per un mot burleta. Que no hagin d’entrar a l’aula calculant qui seu darrere, qui riu, qui grava, qui calla.

L’assetjament escolar no sempre comença amb una empenta. A vegades neix amb una rialla petita, amb una mirada compartida, amb una exclusió que els adults no veuen perquè no deixa blau a la pell. Però sí que deixa marques. Les deixa en la manera de caminar, en la gana que desapareix, en el “estic bé” dit massa de pressa, en aquell nen que abans explicava coses i ara torna a casa amb un silenci que pesa més que la motxilla.

La UNESCO recorda que, al món, un de cada tres alumnes pateix assetjament escolar cada mes, i que el ciberassetjament afecta fins a un de cada deu infants. A Espanya, l’informe de la Fundació ANAR i la Fundació Mutua Madrileña del 2025 assenyala que el........

© Diari de Girona