Feia dies que els diaris informaven que l’armada nord-americana estava concentrant un potencial militar sense precedents a l’Índic i al Mediterrani oriental. La recent intervenció a Veneçuela i la devastadora invasió de Gaza convertien la hipòtesi d’un atac a gran escala dels Estats Units i Israel contra l’Iran en possible i fins i tot probable. I malgrat això, malgrat que l’alarma feia estona que sonava, ni el Consell de la UE ni la Comissió no van ser capaços de consensuar una posició unitària per intentar aturar la guerra o per, com a mínim, salvar la imatge internacional d’Europa i permetre-li, en el futur pròxim, participar en la recerca d’una sortida el més ràpid i justa possible.

En lloc d’això, en lloc d’actuar com la potència comercial i política que és, la presidenta de la Comissió ha adoptat un paper més que discret i cada un dels estats s’ha posicionat com li ha semblat en funció dels diversos condicionants. Per una banda, una opinió pública, a tot Europa, clarament contrària a una guerra innecessària i il·legal i unes conseqüències en l’àmbit econòmic i social impredictibles de les quals ningú vol fer-se responsable. Per altra, la possibilitat de participar en el negoci posterior, si ara es fa costat als agressors, i la por -gairebé física- que la majoria dels governants europeus i del món tenen al president nord-americà. La raó és que si una cosa incomoda a la prudent i endreçada Europa és la imprevisibilitat i la fatxenderia. I a això, a l’«alerta que estic molt foll!» hi juga, i molt bé, Donald Trump.

Qui millor il·lustra aquest embolic d’interessos és el canceller alemany, Friedrich Merz, que va córrer a la Casa Blanca a fer costat a l’atac i allà, amb cara de xai degollat, va permetre que Trump amenacés un altre estat membre de la UE. Per sort, la reacció de la premsa i l’opinió pública alemanyes fou tan contundent que l’endemà mateix el govern federal ja rectificava, de manera que actualment -i a diferència de la guerra de l’Iraq de 2003- no hi ha cap estat europeu que doni suport explícit a aquesta guerra.

En tot cas, la reacció lenta, polifònica i dubitativa d’Europa ha tornat a posar en evidència el què tothom sap, però ningú entoma: que urgeix federalitzar la Unió i convertir la Comissió en un veritable govern escollit pel parlament, amb un responsable d’exteriors amb prou autonomia i legitimitat per a fer d’interlocutor respectat amb totes les potències mundials, grans i mitjanes; i sempre partint de les premisses fundacionals: comerç, pau i drets humans. L’hora de l’europeisme retòric i sovint carrincló ha passat i ara toca arremangar-se, reescriure els tractats i refundar el projecte.

Però això no ho faran els polítics sols, sempre pendents del curt termini electoral. Caldrà que la societat europea empenyi de veritat. I una bona manera de fer-ho és sortint al carrer de forma coordinada i massiva contra la guerra.

© Regió7