He anat al cinema a veure una pel·lícula que s’aproxima a les tres hores de durada i he triat la sessió del migdia. Atès que la projecció arrencava a les dotze, era fàcil presagiar que la meva panxa diria “aquí soc jo” abans que a la pantalla aparegués el clàssic “The end” que ens envia cap a casa. Dinar a les tres de la tarda se’m comença a fer costerut, ara que he acostumat el cos a uns horaris més racionals. Però un dia és un dia i confiava que la........

© El Punt Avui