Observo com a mera espectadora l’escena d’un home i un nen que demostren tenir teixida una relació de confiança i que apostaria que són pare i fill. Tots dos tenen trets xinesos i el menor no deu passar dels tres o quatre anys. Mantenen una conversa fluida, allà asseguts un al costat de l’altre, i malgrat que puc sentir de la primera a l’última paraula, només puc desxifrar el cinquanta per cent del diàleg. Les aportacions del pare són exclusivament en l’idioma de la seva terra d’origen, o la terra dels seus avantpassats si ja ha nascut aquí, així que no n’entenc ni una. Sospito que parlen sobre el gos que tenen a escassa distància perquè no deixen de mirar-lo, però també perquè el petit agafa el guant cada cop que l’adult li explica o pregunta alguna cosa però, a diferència del pare, totes les seves contribucions al diàleg són en un perfecte castellà. “¿Por qué los perros no van al colegio?”, pregunta la criatura. I després desvien la conversa cap al món dels gats, en un diàleg castellà-xinès que tots dos entenen a la perfecció. Aquell nen no pot tenir més de quatre anys, crec que erraria el càlcul si li’n posés cinc, però ha après el castellà amb la mateixa facilitat amb què un vailet aprèn a anar amb bicicleta. Si està escolaritzat, se suposa que la major part de les hores lectives s’apuntalen sobre el català. Potser assisteix a una escola de les que tenen incorporada una aula de xinès, però, fins on sabem, no són escoles que renunciïn al català. O potser ha crescut en un territori de parla castellana i recentment ha aterrat a Catalunya. Que no sigui que també domina el català però té el costum de dirigir-se al pare en castellà. Mentre segueixo atenta aquell diàleg, penso en tanta i tanta gent que segueix defensant que la immersió lingüística ens du a perdre el coneixement de la llengua del regne, quan sabem que és l’única llengua que parla tota la canalla.

© El Punt Avui