Quan he passat, a mitja tarda, per Castelldefels, en direcció a Sitges, el foc es veia encara muntanya endins. “El Garraf”, he pensat, “no hi ha manera de conservar espais naturals. Un dia hauran desaparegut tots els boscos verges i no ens n’adonarem, il·lusionats per regar els testos casolans o els jardinets barcelonins”.

No he trigat gaires hores a passar, de retorn, pel mateix indret. L’espectacle era escruixidor. El foc havia baixat del cau de muntanya, com un ramat de llops incendiaris, milers d’ulls flamejants en la foscor, i gosava assaltar els refugis de l’home. Un reguitzell de cotxes s’aventuraven a atansar-se a les cases amenaçades per salvar-ne alguna cosa. De la carretera estant,........

© El Punt Avui