Ja ho sé, no hi ha dicotomia: nació i estat, si pot ser. Ara bé, quan ets una nació sense estat pots accentuar la imperiosa urgència de disposar d’un estat propi (el procés català), fins i tot afluixant la pressió en termes identitaris o nacionals, o bé concentrar-te més en la construcció nacional (cultural, però també social, econòmica i política) malgrat no disposar encara d’un estat propi. El procés no va acabar amb independència i ara el problema esdevé drama: quan has dit que sense independència no hi ha nació, perquè necessitem la primera per conservar la segona, què passa quan la primera no apareix? Dues opcions: o bé es confirma la tesi, i per tant la nació desapareix, o bé es concentren els esforços a fer que la nació no desaparegui (o fins i tot s’enforteixi) malgrat no haver aconseguit la independència. On som?

Som en una conjunció triple: primer, el desconcert dels partits polítics independentistes que van liderar el procés. Costa molt situar-se després d’haver posat tota la carn a la graella d’un procés tan binari, tant de guanyar o perdre, tan èpic i quasi heroic. Però........

© El Punt Avui