La història d’Espanya, des de mitjan segle XIX fins a l’any 1936, és la successió de tot un seguit de revolucions frustrades (1843, 1854, 1868 i 1931) seguides d’unes altres tantes restauracions triomfants el 1844, 1856, 1874 i 1939, que condemnaren a l’estat a pagar les conseqüències del temps perdut pels seus polítics.

Aquesta sàvia reflexió feta per l’eminent historiador català Josep Fontana, m’ha vingut a la memòria arran de llegir un llibre d’articles escrits per Manuel Azaña en els que mira de trobar les raons que puguin explicar d’alguna manera les causes de la caiguda de la II República espanyola.

He de confessar que d’aquest període de la història, de Manuel Azaña és de qui en tenia menys informació. Conec força més bé a Unamuno, Ortega i Gasset, Pérez Galdós…, i en el pla polític al socialista Largo Caballero o a l’anarquista Bonaventura Durruti que va ser detingut a Girona després de fer un míting sindicalista en el teatre municipal. En Durruti si no hagués estat assassinat, segurament que hauria fet cap en el POUM d’Andreu Nin i Maurín que aspirava a guanyar la guerra, salvar la república i fer la revolució social.

Per diferents raons, a Espanya no ha pogut triomfar mai una república federal socialista ni, en aquell temps tan sols una revolució liberal democràticoburgesa.

Amb la lectura d’aquest llibre de........

© Diari de Girona