Després de parlar, en un altre article, de Manuel Azaña, un dels més grans personatges de la II República espanyola, hem pogut llegir un assaig extraordinari escrit per Francisco Márquez Hidalgo (Los sucesores de Pablo Iglesias: Largo Caballero, Besteiro y Prieto), en què parla dels primers successors de Pablo Iglesias, el gallec que va fundar la UGT i el PSOE. Largo Caballero, l’anomenat Lenin espanyol, Julián Besteiro i Indalecio Prieto foren tres socialistes molt diferents. Besteiro fou el primer catedràtic, un intel·lectual que milità al PSOE. D’Indalecio Prieto, podem dir que va participar en totes les conspiracions, lluites i revoltes que s’organitzaren a Espanya per tal d’aconseguir una veritable república social.

Els que em coneixeu ja sabeu de quin peu calço. A hores d’ara tothom sap que Marx, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i d’altres són alguns dels meus ídols ideològics a nivell internacional. En el pla català, admirem el vendrellenc Andreu Nin, Joaquim Maurín (de Bonansa) i, després, Vázquez Montalbán, Sacristán...

A la gent d’ERC dels anys 30, Tarradellas, Macià i Companys, malgrat que aquest era un advocat laboralista, sempre els he trobat massa intel·lectuals i burgesos. En l’àmbit espanyol dels líders republicans de la primera part del segle XX, soc clarament contrari al pensament del demagog populista Lerroux, comprensiu amb Manuel Azaña i partidari dels líders socialistes abans esmentats.

El PSOE defensava el marxisme fins que arribaren Felipe González i Alfonso Guerra, uns revisionistes que abraçaren la socialdemocràcia en el famós congrés de Suresnes. De fet, després de la guerra, els socialistes abandonaren de facto totes les idees revolucionàries i deixaren al PCE la lluita comunista, tot i que aquest, controlat per Stalin, als anys 30 ja havia eliminat Andreu Nin; ell i la CNT eren els únics que encara demanaven tot el poder per als soviets, els consells d’obrers i camperols, els estudiants i els soldats de lleva, per la revolució mundial.

La II República fou un intent d’implementar un govern democràtic reformista socialburgès davant de la dreta, que era, com ara, nacionalfranquista. La dreta demonitzà les forces progressistes titllant-les de conspiracionistes i judeomaçònicocomunistes: això és una mentida propagandística que es va crear al servei de les oligarquies agrariofinanceres i de sectors conservadors del clero i de l’exèrcit.

És veritat que la República va ser molt avançada al seu temps, però no pretenia en cap cas imposar un règim socialista; tenia un respecte absolut per la propietat privada i els interessos de la banca i les grans companyies. No oblidem que el PSOE de Largo Caballero col·laborà amb la dictadura de Primo de Rivera per «protegir» els interessos dels treballadors; per això acceptà formar part d’organismes del règim, com ara el Consell d’Estat i els comitès paritaris que regulaven les relacions laborals.

Dels tres dirigents successors de Pablo Iglesias, Largo Caballero era el que tenia un origen més humil: es va posar a treballar quan tot just era un nen.

Durant el regnat d’Alfons XIII, tres esdeveniments tenen grans conseqüències a les files socialistes espanyoles: l’èxit de la Revolució russa obligà tots els partits socialistes europeus a radicalitzar-se i, a l’Estat, es convocà la vaga general revolucionària de 1917, que fou el primer intent de proclamar la República (fracassà per manca d’unitat). Un altre esdeveniment que dividí el PSOE fou la dictadura de Primo de Rivera: una part del partit, com ja he dit abans, hi col·laborà i una altra no, l’encapçalada per Besteiro. El tercer fet que tibà les files socialistes van ser els pactes de Sant Sebastià, en què hi participaren forces liberals; fou una conseqüència de la victòria a les municipals de les candidatures republicanes l’abril del 31, que provocà la fugida del rei i la proclamació de la II República.

Sense massa entusiasme, els socialistes col·laboraren amb els liberals els dos primers anys de mandat; d’aquesta manera, es van poder aprovar tot un seguit de reformes progressistes que foren contestades per la CEDA, que pactà amb Lerroux. Fou llavors quan hi hagueren els fets d’Astúries de 1934 i l’empresonament i condemna de tot el govern català.

En la lluita asturiana, els socialistes de Largo Caballero defensaren els treballadors i l’Estat respongué amb una repressió brutal que ocasionà 1.500 morts. Quan la repressió fou pels catalans, els socialistes es replegaren a les casernes d’hivern, es feren l’orni i ens deixaren sols davant el perill.

L’esclat revolucionari d’Astúries fou una insurrecció en tota regla de la classe obrera, que no tingué el mateix seguiment a la resta de l’Estat. De tota manera, la repressió omplí les presons i alguns historiadors parlen que hi hagué 30.000 detinguts.

El febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular, es reverteix la situació i s’obren les portes de les presons. El que semblava ser un fervor revolucionari alimenta lluites caïnites i els nostres tres líders cauen en desgràcia. Besteiro es retira, Largo Caballero és obligat a dimitir l’any 1937 i Prieto, el març de 1938, també desapareix de l’escena política quan el doctor Negrín s’alia amb els comunistes.

A nivell vital, tots tres líders acabaren malament. Besteiro, al final de la guerra, va ser sotmès a un consell de guerra acusat d’adhesió a la rebel·lió militar. Fou condemnat a cadena perpètua i acabà morint a la presó. Largo Caballero va poder fugir a l’exili, però fou detingut per la Gestapo i morí a França el 23 de març de 1946.

Indalecio Prieto continuà encara uns anys en política. Aconseguí exiliar-se a Mèxic, però no pogué veure la caiguda del dictador, atès que morí l’11 de febrer de 1962, quan Francisco Franco estava en plena forma, després que el general Eisenhower li hagués donat el seu reconeixement l’any 1959, traient el règim de l’aïllament de postguerra a què fins aleshores l’havia condemnat la comunitat internacional.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona