Creat: 31.03.2026 | 09:01

Actualitzat: 31.03.2026 | 09:01

A la vida real, si és que aquest concepte és possible, cadascú té els seus monstres particulars. Generalment, comencen tenint cares recognoscibles, noms i cognoms, i després poden aparèixer de matinada, en somnis, amb formes diverses, com una ombra o una cara de cera que algun foc interior distorsiona. Són monstres que passen aviat de professionals, vorejant l’excel·lència, a amateurs totals, perquè ja no fan ni por, més aviat llàstima.

Dels monstres de la vida fictícia, el meu preferit és Dràcula. Impossible no rendir-se a aquest muricec transmutat en dandi elegant, savi, culte i amo dels seus desitjos i les seves passions, que ha derrotat Déu i el temps. Que s’ha derrotat fins i tot a si mateix. Potser per això dolen doblement les darreres versions cinematogràfiques que se n’han filmat –Nosferatu, de Robert Eggers, i Dràcula, de Luc Besson–, dos esperpents dignes de la pitjor tradició de la història del cine, dit sigui en termes despectius.

Ja venim advertint fa temps de la decadència del setè art avui dia, en forma de guions puerils, personatges plans i narrativa caòtica, que vol seduir la societat líquida que el motiva i el subvenciona. Nosferatu és una revisitació del mite que menysté la història mateixa i el personatge que la sosté per lligar quatre plans d’una estètica gòtica atrotinada, amanida amb sons guturals amb els quals suposo que es busca la truculència. Un nyap difícilment justificable. El cas del Dràcula de Besson encara resulta més desolador, perquè hi apareix el gran Christoph Waltz fent de Van Helsing camuflat de capellà i amb el nom canviat. Waltz em recorda, en aquesta cinta que insisteix a decebre minut a minut, Sean Penn a la penosa Una batalla rere l’altra, un altre símptoma de la malaltia infantilista de l’època que ens ha tocat viure i veure. Dos actorassos naufragant, perquè no entenen un personatge que no pot entendre’s, en un guió esfilagarsat, sense doblec, concebut tan sols per navegar a tot drap per les superfícies. No m’estranya que Penn fugís a altres latituds per justificar que no aniria a recollir l’Oscar.

“Mata’m abans no canviï d’opinió!”, diu el Dràcula de Besson just abans de morir. Pobre Dràcula de Browning i Lugosi, pobre Nosferatu de Murnau i Schreck. Pobres Polidori i Stoker. Poques vegades Vlad l’empalador havia estat, ell mateix, tan empalat.

© Segre