Els dirigents de la UE viuen desconnectats de la realitat material. Parlen de seguretat estratègica, lideratge tecnològic i transició energètica, però sovint sense disposar dels instruments militars, industrials o materials necessaris per convertir aquestes ambicions en realitats tangibles. Durant dècades, la UE va externalitzar la seguretat a l’OTAN i als Estats Units. Alimentaren la percepció que Europa s’especialitzava en la regulació, mentre altres assumien els costos de defensa. La invasió russa d’Ucraïna i les posicions defensades per Donald Trump han canviat profundament aquesta visió. Com a conseqüència, els governs europeus han començat a augmentar els pressupostos militars.

Una situació semblant es produeix en l’àmbit tecnològic i energètic. La UE lidera nombroses iniciatives en matèries com la protecció de dades o la IA. Tanmateix, no disposa de cap empresa comparable als gegants tecnològics nord-americans o xinesos que lideren la cursa global de la IA. Europa regula, però no fabrica. La UE aspira a liderar la lluita contra el canvi climàtic, però les tecnologies que han de fer possible aquesta transformació depenen de matèries primeres que Europa no controla. Bateries, turbines eòliques, panells fotovoltaics, xarxes elèctriques o electrolitzadors necessiten liti, cobalt, níquel, grafit, coure, magnesi i terres rares. La major part d’aquests recursos s’extreuen o es processen fora de la UE. Europa vol liderar la transició energètica, però no controla els materials........

© Regió7