Durant gairebé dos anys, Catalunya va estar governada, alhora, per Carles Puigdemont des de la Generalitat i Ada Colau des de l’Ajuntament de Barcelona. Dues cares de la mateixa moneda, tot i que semblin adversaris irreconciliables. Aquesta mateixa setmana, quan es va saber que el TC avalava l’amnistia i obria la porta al retorn de l’expresident, la protocandidata del Front Ampli va augurar que no podria trepitjar els carrers catalans pel vot contrari de Junts als decrets Maricarmen, en pau descansi. Colau i Puigdemont, Puigdemont i Colau són l’expressió local de la desaparició de la classe mitjana europea. Vulcanistes de pro. Però el pòsit del seu llegat és paupèrrim. L’erupció volcànica del referèndum va acabar amb l’autonomia intervinguda. I l’acampada de plaça Catalunya que va catapultar Colau va portar com a conseqüència el doble de desnonaments que amb el convergent Trias i quatre vegades més que amb el socialista Collboni. Les precipitades eleccions del 29N tornen a posar en primer pla aquells protagonistes de la política catalana de fa deu anys. Tot indica que Ada Colau, si vol, serà la cap de llista de l’autodenominat Front Ampli (un nom amb reminiscències meitat a Llatinoamèrica i meitat a La vida de Brian). I,........

© Empordà