Espanya és el país amb més pistes de pàdel del món. N’acumula el 34%, unes 17.000 de les 50.000 que hi ha al planeta. No ho dic jo. Ho diu un estudi. Bé, ho diuen les dades del 2024 de la Federació Internacional de Pàdel. La ràtio és d’una pista per cada 2.800 habitants. Una de les més baixes del món. No hi ha barri ni poble sense pistes de pàdel. I les comunitats on es practica més aquest esport són, oh, sorpresa, Catalunya i Andalusia, que superen les 3.200 pistes, seguides de Madrid amb 2.300 i el País Valencià, amb gairebé 2.000.

Aquestes dades les va publicar fa uns dies elDiario.es per denunciar que Espanya se situa també al capdavant de morts d’ocells. Els pobres no intueixen les vidrieres de les pistes de pàdel i moren desnucats en col·lidir-hi. Però, en fi, l’esport que va popularitzar José Maria Aznar no és l’únic que causa furor a Catalunya. També ho fa el món de la bici de muntanya, ara amb l’avantatge d’anar amb motor i cansar-te més aviat poc. Hi ha un perfil de català que fa pàdel, bicicleta i ara també escalada al rocòdrom. Res en contra.

Però aquesta uniformització em porta a aplaudir el meu amic Espartac Peran, que va parir el programa Som únics, tan únic que no té una periodicitat perquè es tracta de retransmetre com mai s’ha vist aquelles festes i tradicions genuïnes de Catalunya. Aquelles que es fan aquell dia i només aquell dia i en aquell lloc i només en aquell lloc.

Fins ara hem pogut veure la dansa de la mort de Verges, la pujada del pilar de les Festes de Sant Narcís de Girona, el No n’hi ha Prou de les Santes de Mataró, la Nit de la Patum de Berga, el diumenge de comparses del carnaval de Vilanova i la Geltrú i la baixada de l’àliga a les festes de Santa Tecla de Tarragona. No està malament en aquest món de pistes de pàdel, Vivari i botigues de carcasses de mòbil.

© El Punt Avui