Ja no saben què inventar-se per trobar una persona que s’adapti al perfil que estan buscant. Ell és advocat i amb un parell d’adults més amb qui comparteix ofici tenen en marxa un gabinet que sembla que va com una seda. De tan bé que funciona, i de tanta feina que tenen i tants casos per atendre, s’han vist en la necessitat d’incorporar una persona al despatx. Atès que caço la conversa al vol, només arribo a entendre que busquen un advocat o una advocada jove, potser per un tema fiscal, o per la motivació de formar algú en l’ofici, o per algun motiu que se m’escapa. El cas és que sento com explica que no hi ha manera humana de trobar algú que encaixi en el lloc de feina. Una dona de trenta pocs anys que s’acostava força al perfil que persegueixen no podrà ser l’elegida perquè, segons explica per desfogar-se, els ha lliurat una llista de condicions que riu-te’n tu de la complexitat d’unes negociacions per posar fi a un conflicte armat. No pot acreditar experiència, sempre segons l’advocat, però sí ganes infinites de no renunciar a part del seu temps lliure. Per això reclama, d’entrada, 35 dies de vacances i unes quantes tardes lliures, els dies laborables, per poder dedicar-se a tenir cura del seu cos i la seva ànima. La conversa em transporta a un diàleg molt similar amb una amiga, també advocada, que fa un parell d’anys m’explicava una pel·lícula exactament igual a la que estava presenciant en aquell moment. Ella detallava que estava cansada de trucar a candidats i candidates a un lloc de treball i que mai agafaven el telèfon o responien un simple correu, o esgotada de citar joves per a una primera entrevista i després quedar-se amb un pam de nas perquè allà no apareixia ni Déu. Ja celebro que les noves generacions no es deixin explotar en una feina, però entre això i no entendre la responsabilitat laboral hauria d’existir un terme mig.

© El Punt Avui