És més que sabut que la compra d’entrades per a un esdeveniment que desperta un ampli interès ciutadà s’ha convertit en un autèntic infern. Cues virtuals amb milers de persones que no veus però que saps que passaran davant teu malgrat que hi heu arribat alhora i una llarga espera que en la majoria d’ocasions se salda amb una gran decepció final: o no hi ha entrades disponibles o les que resten a la venda tenen un preu prohibitiu. Per reblar el clau, darrerament ens trobem amb preus dinàmics que van pujant –mai baixant– en funció de la demanda i amb unes prevendes privades que són exclusives per als clients d’una entitat bancària, o per als rossos amb una piga al llavi inferior, o per als amants de les carxofes, però mai per a tu. Al calvari que acompanya aconseguir una d’aquestes entrades, s’hi suma un factor que eleva encara més a la categoria de repulsius els processos de compra. Cada cop més, poder accedir o no a aquestes entrades és una qüestió de classe social. Primer, pel preu en si mateix, sens dubte la principal raó. Fins i tot quan s’anuncien preus populars parlem de xifres desorbitades, sobretot perquè no t’havien dit que els preus assequibles per poc no impliquen seguir el concert des de l’exterior del recinte o des del lavabo ni t’havien explicat que amb el preu de l’entrada s’inclouen uns prismàtics. I a més cal sumar-hi les despeses de gestió –quina gestió, si ni tan sols han fet la cua per nosaltres–, que cada cop s’escriuen més amb dues xifres. Després hi ha una altra qüestió: totes les entrades per a esdeveniments molt demanats, absolutament totes, surten a la venda en dies que són laborables per a la majoria de mortals, i en horaris que obliguen a absentar-te del lloc de treball, una opció que com més precària és la feina, menys viable és. I millor no parlem de la revenda, que em poso de més mala lluna.

© El Punt Avui