El president espanyol, Pedro Sánchez, va respondre ahir les amenaces comercials de Donald Trump, fins i tot a un possible embargament, amb “quatre paraules” ben conegudes: “No a la guerra”. Tanmateix, el líder socialista també ha trobat el seu propi camp de batalla, l’únic que el podria portar a curt o mitjà termini a retenir la presidència. La societat espanyola dona suport majoritàriament a la seva posició, no només per la idea que suposa entrar en un conflicte bèl·lic fora de la legalitat internacional, sinó per l’antipatia que genera Trump. Aquest és un còctel guanyador si Sánchez el sap combinar bé, kriptonita per al PP i Vox. De moment, s’ha llançat a la piscina amb aigua, no sabem si suficient per no esberlar-se la closca. La Unió Europea i Emmanuel Macron, que ahir mateix el va trucar, li han donat suport en l’àmbit comercial. Trump no tindria armes legals per sancionar l’Estat espanyol més enllà del 15% dels aranzels que ja està cobrant a tots els països. I si ho fes, Sánchez, que en l’àmbit internacional també s’ha erigit en el rival de Trump, diu que activaria mecanismes econòmics per apaivagar-ne els efecte. En tot cas, els catalans, que vam exportar productes per valor de més de 9.000 milions d’euros el 2025, segons l’Agència per a la Competitivitat de l’Empresa, en podem sortir escaldats i l’únic dret que ens queda és el de la rebequeria.

Recordar el trio de les Açores, amb Blair, Bush i Aznar, és mannà caigut del cel per a Sánchez. La invasió d’Iraq del 2003 va ser un desastre absolut, les armes de destrucció massiva no van aparèixer per enlloc i molts recorden les manifestacions milionàries del “no a la guerra” a Madrid i Barcelona contra el PP. La invasió, a més, es va vincular posteriorment a l’atemptat del 11-M a Madrid. Resultat, el PP va perdre La Moncloa i Zapatero, el mestre de Sánchez, va assaltar el poder. La seva primera decisió, retirar les tropes de l’Iraq. Els que li havien dit “Bambi” durant la campanya van haver de callar.

En aquella ocasió, el 90% dels ciutadans van considerar que entrar a la guerra havia estat un error. La submissió d’Aznar als EUA va ser ridiculitzada i el president va cavar la seva tomba amb les mentides de l’11-M. Tony Blair, a la llarga, va reconèixer que anar a aquella guerra va ser un error, però l’antic líder del PP mai ho va fer. Núñez Feijóo també ha saltat ara de moment contra el “no a la guerra” per les implicacions que, segons ell, podria tenir per a l’economia del país.

El secretari del Tresor dels EUA, Scott Bessent, va insistir ahir en la possibilitat de fer un embargament a l’Estat espanyol. Segons ell, la posició de Sánchez posa en risc “vides americanes.” No és el primer enfrontament entre Trump i Sánchez. El president espanyol no accepta de moment tampoc el 5% de percentatge del pressupost en defensa, fet que ha tret de polleguera en més d’una ocasió el seu homòleg a la Casa Blanca. La màquina de guerra no pot aturar-se.

L’OTAN, de moment, no està directament implicada en la guerra però Turquia va informar ahir que havia interceptat un míssil iranià. Un atac directe contra el país d’Erdogan suposaria una escalada més. Amb tot, sembla difícil que els comandaments que encara sobreviuen a l’Iran, rodejats com estan, ataquin seriosament una altra de les grans potències regionals, tot i que els míssils i drons semblen volar cap a totes direccions.

Un dia més de guerra, el cinquè, i es manté la sensació que els EUA i Israel no tenen tampoc cap pla per al que vindrà després, més enllà d’arrasar el règim. Mentrestant els americans van penjar-se una altra medalla militar. Un torpede disparat des d’un dels seu submarins va enfonsar un vaixell iranià, una acció bèl·lica que no es veia des de la Segona Guerra Mundial. El New York Times publicava que alguns membres del règim dels aiatol·làs ja haurien contactat amb la CIA per pactar alguna sortida al conflicte, però de moment l’única cosa que se sent a Teheran és el soroll de les bombes.

© El Punt Avui