Tota la vida ha sigut El Maño. Per a mi i per a mig poble. Ahir, a l’església de Sant Martí, a Calonge (Baix Empordà), vaig recuperar la consciència (ho sabia, tant se val, però quasi no em constava) que el nostre maño era Miquel Gabasa Laborda, de Pina d’Ebre, d’on havia vingut de criatura amb els pares i la seva germana Sagrario, acabada de néixer, ja fa 80 anys. Sempre El Maño. Un home enganxat a una gorra i una Mobylette vermella. De can Rusques a la feina i de la feina a can Rusques. De can Rusques al camp de futbol i del camp de futbol a can Rusques. Paleta i masover en una època, la primera immigració, en què necessitaven dues feines, set dies a la setmana, per sobreviure i tirar endavant la família. La generació ha estat marcada amb sobrenoms sense ràbia ni mala llet. Recollien, per contra, l’estima, l’amor i la consideració que professaven per aquesta terra i que la gent d’aquesta terra (ells mateixos, també) professaven cap als forasters i la terra d’on havien vingut. Al nostre maño, com a Maño l’anomenaven els meus pares, una mica més grans. Com a Maño l’anomenàvem els companys de colla de la Maribel parlant del seu pare. I com a Maño parlen del fill, en Xavier, a la seva colla, que és també la del meu germà petit. Tots tenim maños a la nostra vida que han vingut de terres enllà per ser un dels nostres, estimar-nos i fer-se estimar. Ahir, als 89 anys, vàrem dir adeu al nostre maño. Descansa en pau, Miquel.

© El Punt Avui