Cada mes d’agost arriba el rànquing de Xangai i, puntualment, comença l’examen de consciència. Aquest any cap universitat catalana figura entre les 150 primeres del món. La Universitat de Barcelona, la més ben situada, apareix entre la 151 i la 200. I immediatament arriben els titulars, les comparacions i la pregunta inevitable. Què fem malament?

Potser abans hauríem de fer-nos una altra pregunta. Què mesura exactament el rànquing de Xangai? Perquè una de les seves grans trampes és que acabem confonent allò que mesura amb allò que diu mesurar. Xangai no determina quines són les millors universitats del món. Determina quines obtenen millors resultats aplicant sis indicadors molt concrets. Compta els antics alumnes que han guanyat un Nobel o una medalla Fields, els professors que n’han guanyat, els investigadors més citats del món, els articles publicats a Nature i Science, els articles indexats en determinades bases de dades científiques i el rendiment resultant en relació amb la dimensió de la universitat.

I la docència? Pràcticament no existeix. No es pregunta si els professors........

© El Punt Avui