Els Jocs Olímpics funcionen com un imant que atreu amb la mateixa força tel·lúrica de les pedres escoceses que xoquen entre elles i fan un petit soroll plutònic en lliscar sobre la superfície gelada. No en sentirem a parlar fins d’aquí a quatre anys, però, per ara, la distracció de l’hivern és aquesta allau (si se’m permet l’expressió) de disciplines que es converteixen en espectacle i gaudi per als ociosos.

Ens quedem embadalits davant d’un descens vertiginós. Ja sé que és un tòpic, però amb la incorporació dels drons dirigits per una cèl·lula incorporada a la vestimenta dels esquiadors no hi ha adjectiu que s’adigui més a la velocitat (ara certament experimentada per l’espectador en tota la seva magnitud) que el que prové d’aquest vertigen. Passa........

© El Periódico (CAT)