Hi ha una paraula que, quan apareix en una conversa sobre universitats o centres de recerca públics a Espanya, genera incomoditat immediata: endowment. No perquè sigui un concepte obscur o especialment sofisticat, sinó perquè posa en evidència una de les grans febleses estructurals del nostre sistema de recerca: la incapacitat de pensar a llarg termini.

Un endowment no és res més que un fons patrimonial permanent. Un capital que no es gasta, que s’inverteix de manera prudent i professional, i del qual només s’utilitzen els rendiments per finançar activitats estratègiques: talent, recerca d’alt risc, estabilitat institucional. És una eina habitual als sistemes científics més avançats. I, tanmateix, aquí sovint és vist amb recel.

El primer motiu és cultural. La funció pública espanyola ha interioritzat que els diners s’han d’executar íntegrament dins........

© El Periódico (CAT)