Fa temps, aquests darrers mesos més, però fa anys ja, que qüestiono i em queixo de les narratives i estratègies del «contra Franco vivíem millor». Darrerament això s’accentua amb les de «contra l’extrema dreta», «contra el feixisme» i últimament «contra Trump». Per descomptat que hi estic en contra, però tanta narrativa d’oposició cansa, ja que sovint amaga vergonyes importants. La més important, què s’està fent i ha fet, a favor, aquests darrers anys per part de tots aquests que tan en contra estan ara, per tal que cada vegada hi hagi més «extrema dreta»? Perquè qui està governant i ha estat governant tots aquests anys de democràcia, en l’àmbit d’Estat, de Catalunya i als ajuntaments, no ha sigut l’extrema dreta, ni Franco, ni Trump.

Per tant, alguna cosa no s’ha fet bé i no s’està fent bé si cada vegada hi ha més gent amb tendència reaccionària. No cal dir, a la inversa, revolucionària (que està mal vista, no l’altre). Ni tan sols rebel (en el sentit sa del terme). De fet, per no haver-hi, no hi ha ni reformistes de veritat, o sigui, polítics que encarnin valors d’estadista i propugnin, per exemple, una urgent regeneració democràtica (de la que tant es parla quan trona, però després s’oblida), o d’una reforma de la Constitució (tothom admet que s’ha d’actualitzar, però ningú agafa el bou per les banyes, i atenció quan és una de les menys reformades d’Europa, la segona després de Romania). O d’una reforma fiscal progressiva (un oblit imperdonable), d’una reforma agrària, d’una reforma de les pensions (per blindar-les i millorar-les, no per reduir-les), d’una reforma sanitària (per garantir i ampliar la sanitat pública i acabar amb tanta privatització) i podríem seguir.

Però anem a Trump per un moment (o dos). Trump i el Govern dels EUA no paren de fer trompades criminals les 24 h del dia, que són preocupants, lamentables, condemnables, tot el que vulguem, i per cert impunes, amb complicitat i/o hipocresia de la UE i l’OTAN i la impotència de l’ONU, però sembla que els hi hem d’estar seguint la roda les 24 h del dia i en alguns casos fins i tot rient les gràcies (fer acudits o mems, de fet, desactiva la gravetat del que fan).

Fins i tot les declaracions que fa diàriament Trump a bord del seu avió Air Force One, que no són ni rodes de premsa, són declaracions a peu dret amb mitjans afins, també les tenim a taula dia i nit. Per quins set sous els nostres mitjans de comunicació han d’estar donant tanta «bola» a la política comunicativa del govern dels EUA i Trump, si és sabut, reconegut i publicat que forma part de l’estratègia «flood the zone» (inundar la zona, o sigui, l’espai mediàtic) amb l’objectiu de saturar els mitjans de comunicació i agències de notícies, del que fa Trump les 24 h del dia? Amb l’objectiu, més enllà de narcisismes i psicopatologies, de trepitjar, amagar i silenciar altres posicionaments de governs no alineats amb Trump.

La paradoxa arriba quan quasi tots els mitjans sembla són crítics amb les accions, iniciatives, amenaces, violacions del dret internacional, del president i el Govern dels EUA, que ratllen ja els crims de guerra, la violació dels acords de Ginebra, etc. Per tant, pregunta, com és possible que se’ns estigui bombardejant cada dia amb les mentides, falòrnies, insults, demagògia, a part dels fets, propis d’un «Senyor de la Guerra» medieval? No serà que en el fons, molts mitjans no ja per sensacionalisme, sinó per vasos comunicants amb estratègies de think tanks occidentals amb connivència amb polítiques de creació d’opinió a l’engròs, ens obliguen a participar de la «festa»? En aquest cas un festival de terror, horror i por.

Potser cal recordar que tota aquesta inundació informativa, acompanyada de fets criminals i bombardejos salvatges, té molta semblança al que ens advertia la «Doctrina del Shock», de Naomi Klein. Una aportació imprescindible per entendre com es poden generar grans campanyes de por, utilitzant, sobredimensionant o fins i tot formant part de plans de gran abast d’enginyeria social, política o militar, per tal de provocar impotència i frustració a gran escala, por, incertesa, angoixa i crisi existencial, encaminats a fer impossible una reacció popular, provocant una paràlisi social i política de la qual únicament sobresurt la por.

Algú creu que les guerres de Trump (i de Netanyahu amb els seus assassinats i magnicidis), les seves amenaces de guerra econòmiques, polítiques i militars, les amenaces i riscos de l’extensió de la guerra Ucraïna/Rússia, o dels EUA i Israel contra l’Iran i el Líban (o les massacres de Gaza), les constants amenaces de guerra nuclear, les alarmes sobre l’emergència climàtica, els riscos d’una nova pandèmia, el descontrol de la IA (més enllà dels usos militars que ja se li estan donant contra l’Iran) i, en fi, molts dels riscos amplificats sovint, no provoquen por al conjunt de la societat? I la por, és sabut, és el caldo de cultiu imprescindible per paralitzar, manipular i dretanitzar les societats (d’aquí l’extrema dreta).

Si us plau, prou d’inundar la nostra realitat amb problemes amplificats i crear por. Per cert, és realment lamentable com proliferen amb gran consens les preocupacions sobre els efectes de la guerra (però no la por), i el silenci que hi ha sobre les seves causes. Pel que sembla, al Parlament de Catalunya hi ha més seguidors de Ursula von der Leyen del que sembla. Un no a la guerra molt peculiar, que desactiva la causa per la pau.

© Diari de Girona