Timothy Waters: “El dret de decidir no és el dret de guanyar; t’ho has de treballar”

La monja que va jugar amb foc amb Sixena i que ara es pot cremar

El Regne Unit s’apunta a l’energia solar als balcons, mentre als Països Catalans continua sense implantar-se

L’espanyolisme indignat per un petit mapa en una samarreta

El terratrèmol de Zapatero no és com la resta: una ferida perillosa per a Sánchez

Les converses que acorralen Zapatero pel cas Plus Ultra: “D’aquí vindrà la picossada”

Catalunya es dessagna: s’empobreix i es degraden els serveis públics, segons un informe econòmic

Però què feu donant encara oxigen a un PSOE moribund?

Sánchez enamorat, l’esclat de la claveguera i la sospita damunt d’Illa

El jutge reclama al PSOE la documentació de la campanya del PSC en les eleccions del 12 de maig de 2024

Julio Martínez, l’amic íntim que empastifa Zapatero en el cas Plus Ultra

Junts demana que Illa comparegui al parlament per la campanya electoral del 2024 i pels vincles amb Huawei

El TSJC investiga Joan Ignasi Elena i Joan Herrera per presumptes adjudicacions irregulars a Altafulla

Actualització: 27.05.2026 - 21:46

Miles Davis va néixer a Illinois el 26 de maig de 1926 i, si no s’hagués mort a Califòrnia el setembre de 1991, dimarts passat hauria fet cent anys. Però arribar al segle de vida no és fàcil per al comú dels mortals i segurament encara menys per als músics en general i els de jazz en particular, que com tothom sap són proclius als excessos i la mala vida. Un dels pocs que hi ha arribat és Marshall Allen, saxofonista i líder de la Sun Ra Arkestra, que dilluns va fer cent dos anys i fa tres mesos encara bufava dalt d’un escenari a Filadèlfia. Sonny Rollins anava pel bon camí, però es va morir justament dilluns amb noranta-cinc anys.

Però tornem a Miles Davis. En el seu cas, la mala vida va començar, o es va accentuar, quan se’n va anar a Nova York el 1944. En teoria era per aprofitar una beca a la Julliard School of Music, però de fet el seu objectiu era fer-se amic del seu idolatrat Charlie Parker i tocar amb ell. Més enllà de Trainspotting, crec que el film Bird, centrat en la vida del llegendari saxofonista, és el millor antídot que conec contra qualsevol possible temptació de tastar l’heroïna. Extraordinari el film i devastador el cavall, que es va endur Charlie “Bird” Parker quan només tenia trenta-quatre anys. Miles Davis hi va estar enganxat una........

© VilaWeb