Creat: 05.04.2026 | 05:39

Actualitzat: 05.04.2026 | 05:39

Torna amb força el nacionalcatolicisme, que Nostre Senyor ens agafi confessats, en la versió espanyolista de sempre, però ara també catalanista, una relativa novetat històrica: pensem en el “Catalunya serà cristiana o no serà” del bisbe Torres i Bages. Un fenomen lligat en part a l’ascens segons sembla imparable de l’extrema dreta, allà i aquí, vull dir a les dues ribes del Cinca, i també a una certa moda juvenil, expressada en pel·lícules d’èxit com Los domingos, sobre una noia que es vol fer monja, o l’aurèola suposadament sacra del darrer disc i els multitudinaris concerts de Rosalia, descrits fa poc en una informació de La Vanguardia com a “misses de futur”. La redactora del diari comtal no s’estava de titular el reportatge sobre el primer dels celebrats a la capital del regne amb un epítet com a mínim hiperbòlic: “Santa Rosalia provoca una catarsi a Madrid.”

Elevar als altars la de Sant Esteve Sesrovires (una santedat inclosa ja d’inici a través del topònim del poble de naixement) em fa pensar en aquella Rosalia entronitzada de debò entre els estols celestials, a qui la cantant deu el nom de pila, santa Rosalia de Palerm, nascuda en 1130 a la ciutat siciliana, on amb el temps seria venerada després d’haver-ne protegit els veïns de la pesta. Però resulta que la patrona de Palerm –i, atenció, de Torredembarra–, festejada cada 4 de setembre i representada iconogràficament amb una corona de roses cenyint-li el front, era una xiqueta de casa bona, descendent de Carlemany, que des de petita va decidir fer vida eremítica, lluny de les falses glòries mundanes, campant només de l’aigua d’una font i de les herbes que collia vora la cova en què s’havia retirat. Res a veure, doncs, amb l’estrella rutilant de la música moderna que ara mateix triomfa als escenaris d’arreu, per molt que es faci la mística (i la verge!).

No n’hi ha prou amb proclamar-se pietós o missaire. Cal predicar amb l’exemple. Tenim els casos de Trump o l’Ayuso, que encara que ara afirmin en públic ser tan devots, no els veig gaire coherents amb la seva privacitat. Em recorden el fariseisme d’algun cèlebre cap de brot de la democràcia-cristiana nostrada: cristià de cintura en amunt, demòcrata de melic per avall. Així, qualsevol. A les verdes i a les madures, si pretenen complir. La carn i els ossos. Quina colla d’hipòcrites! Gràcies a Déu que soc ateu.

© Segre