Creat: 06.04.2026 | 05:35

Actualitzat: 06.04.2026 | 05:35

Com cada any quan tothom ja té la Mona ben avall i els cafès i els licors ja circulen per la taula, arriba el moment de parlar del tema estrella de la nostra i dissortada pàtria. I quin és? La llengua. De la nostra, és clar. Que tomba, que gira, posant cara de missa d’onze i amb expressions que indiquen el fet de voler anar donant voltes a l’assumpte en qüestió, de manera reiterativa i sense arribar mai a cap resultat satisfactori perquè, quan es toca aquest tema en concret, sempre s’ha d’acompanyar d’una pregària llatina com si es tractés de la conclusió de l’ofici de difunts. Tot i que sempre hi ha algú que assegura que no us cal patir, amics meus, perquè el català gaudeix d’una bona resiliència, la majoria tenim coll avall que el carro ens va pel pedregar per aquesta afició tan nostrada de marcar gols en pròpia porta que, com ja sabeu, compten a favor de l’equip contrari. Per molt que ens hi entestem, no tot el mal ve de Ponent, per allò que de Ponent ni vent ni gent, sinó que sense les tones de botiflers que han col·laborat i col·laboren entusiàsticament amb els enemics del nostre país, potser, i només potser, al català i per extensió a Catalunya, no li hauríem de cantar les absoltes. Aquestes darreres setmanes que m’he entretingut rellegint les memòries de l’Avel·lí Artís-Gener –més conegut pel seu pseudònim Tísner–, Viure per veure (Ed. Pòrtic, 1996), l’escriptor narra un exemple que, segons ell, qualifica de botiflerisme. El cas de l’ajuntament de Barcelona del 1975 conegut com el Plenari del “No al català”. El regidor Jacinto Soler Padró, un rara avis en aquell consistori de camisas viejas, va presentar una proposta per dotar amb deu milions de pessetes els cursos d’ensenyament de català. En lloc de fer servir la poderosa carta municipal que es va inventar l’alcalde i jurista Porcioles i aprovar per l’article 26 l’ajuda al català, Masó va tenir la mala pensada de portar la proposta al plenari, en el qual va ser tombada pels fatxes del tercio sindical i familiar que seien a la Sala de la Reina Regent. Entre els que hi van votar en contra hi figurava Mercedes Carbó, coneguda com la mamá del millón, finalista del programa televisiu Un millón para el mejor. Divuit vots en contra. Tots ells catalans que, voluntàriament, van optar per la continuïtat de l’única llengua que senyorejava les institucions. Botiflers que, amb altres pells i ossos, segueixen amb l’adhesió inquebrantable al règim espanyol. El d’abans i el d’ara.

© Segre