M’agrada descobrir històries d’aquelles que no surten publicades enlloc i que sovint em semblen més transcendents que moltes de les que acaparen titulars. La que em van explicar l’altre dia ha succeït a una escala. És la història d’una comunitat de setze pisos girant a l’entorn del veí del primer primera. Un vell veí dels de sempre, vidu de fa uns anys, que fa unes setmanes va marxar de casa per a no tornar-hi... encara que ell no ho sàpiga. Ara roman a l’hospital afectat de tantes coses que el seu destí, en el millor dels casos, és acabar ingressat en una residència. Els seus fills sí que ho saben, i conscients de la situació han començat a buidar el pis que va ser la seva casa.

Fins aquí una història calcada de moltes altres que passen cada dia, però hi ha una cosa que la fa diferent. Me l’explica un bon amic seu i antic veí del replà. Em diu que al grup de whatsapp que comparteixen totes les famílies del bloc, la filla hi va anunciar que volien desembarassar el pis i que tothom podia anar-hi i quedar-se el que volgués. Se suposa que per un excés de discreció, la crida tenir una escassa resposta. Llavors va canviar la manera d’enfocar el seu oferiment i va dipositar a baix a l’entrada tot de coses del pis perquè tothom, anònimament, s’agafés el que li agradés. I ho va anunciar novament al grup de whatsapp amb algunes fotos. La resposta va ser un èxit, fins i tot uns veïns que eren de viatge van enviar un missatge demanant, per favor, que els guardessin una d’aquelles peces.

La via més ràpida per buidar un pis tothom sap quina és, i tothom sap també on ha de trucar perquè li facin la feina. Però aquells dos germans van triar una altra opció. Una que només és possible quan hi ha una bona avinença entre tots els veïns. Suposo que ara deuen tenir la satisfacció de pensar que el record dels pares es mantindrà repartit entre la gent amb qui van conviure tants anys. I que el caliu de la seva llar perdurarà d’alguna manera en tot de llars properes sense deixar aquella escala.

© Regió7