Avui vull parlar de futbol, però no perquè Pedro Sánchez estigui cofoi després que el seu Atlètic de Madrid s’hagi classificat per a jugar la copa del rei (quin desfici per un trofeu que no ens representa!), sinó pels disbarats, hipocresies i interessos que fan moure l’univers futbolístic i la seva incidència social. El cert, però, és que si el pensament se’n va cap al personatge, és inevitable reflexionar sobre el comportament interessat que té el president del govern espanyol en l’escenari de guerra global que anuncia un canvi de paradigma en el funcionament del món que coneixíem fins ara. Trobo que comença a tenir uns tics que cada vegada més recorden el Donald Trump inesperat i incomprensible: diàriament sorprèn amb una declaració que aconsegueix captar l’atenció mediàtica incapaç de processar tanta informació interessada. Atabalats en descobrir com aprovarà uns pressupostos de pactes impossibles per mantenir-se a la Moncloa, li falta temps per desviar-nos l’atenció cap a la disjuntiva de triar entre un no a la guerra o participar en la nova croada que enfronta religions. S’erigeix en el defensor del dret internacional que cap institució mundial no és capaç d’aplicar, i s’enfronta als apressats a enllestir tanta deriva nuclear dels dictadors iranians, amb l’argument irrefutable que la invasió de l’Iraq impulsada pel trio de les Açores ens va dur al desastre desestabilitzador de la pau mundial. Torres Bessones i Atocha només són dos referents incontestables del terrorisme islamista patit des d’aleshores. És un hipòcrita que diu mentides i disbarats? Recuperar l’eslògan del 2003 té connotacions electoralistes, però l’opció de les massacres per liquidar dictadors és la més justa? La societat inspirada en el concepte de la democràcia francesa de la liberté, égalité, fraternité, combrega amb l’afirmació de Macron que per ser respectats cal ser temuts, i que la força de les armes (el poder nuclear), ens ho garanteix? L’èpica del torpede és comparable a la que prediquen els aiatol·làs perquè els màrtirs entrin al paradís? Quina credibilitat mereix Sánchez quan defensa respectar el dret internacional, si a casa seva escanya els catalans privant-los d’inversions i drets fonamentals? Segur que aquestes hipocresies són més resolubles en el món del futbol, que no pas les que ens aboquen al desastre global. Un dubte m’atabala, però: dir “negre; moro de merda; has vingut en pastera” a un futbolista, mereix una sanció d’organismes oficials i la condemna unànime de la societat. Paradoxalment, però, ningú no s’immuta ni sanciona aquell jugador que li diu «fill de puta» repetidament a l’adversari que vol desestabilitzar. Resoldre l’odi no necessita armament nuclear. Per això volia parlar de futbol, jo, avui...

© Regió7