En aquest país, la xarxa social no pública ni digital més potent, capil·lar i participada és, segurament, el futbol, els clubs de futbol de ciutats, pobles i barris, concretament. Gairebé 220.000 jugadors i jugadores, més entrenadors, directius, pares i mares i aficionats, que de seguida fan mig milió de persones que cada cap de setmana es mobilitzen per participar-hi o seguir a la vora de 5000 partits corresponents a les quasi 300 competicions gestionades per la FCF. Tot plegat, unes xifres molt superiors a la suma de tots els altres esports federats practicats a Catalunya. Poca broma.

Els clubs de base són espais ara per ara insubstituïbles de socialització, d’integració, de voluntariat i d’autoorganització, ni que sigui a petita i modesta escala. Malgrat que algunes entitats funcionen en clau molt selectiva i economicista, alimentant-se de l’esperança dels nanos i la família d’arribar al professionalisme, el cert és que la grandíssima majoria de clubs són associacions obertes a tothom amb un funcionament raonablement democràtic. El futbol, com diu el títol de l’article, no és un simple mirall de la societat, és també un agent conformador d’aquesta mateixa societat, on aporta teixit, valors (bons i dolents) i activitat econòmica directa i indirecta.

Per això quan passen coses tan lletges com les del partit Espanya-Egipte de l’altre dia, no n’hi ha prou amb assenyalar els condicionats externs (la polarització política, el caràcter reaccionari del nacionalisme espanyol, el racisme estructural...), cal també preguntar-se per què això passa més en el futbol que en altres esports o activitats col·lectives. Què estem fent malament perquè tants malparits trobin refugi als estadis de futbol?

I una de les explicacions té a veure, crec, amb la mateixa lògica del joc tal com el coneixem. En el futbol s’ha normalitzat, més que en cap altre esport o activitat comparable, la idea que guanyar és un objectiu superior, que l’adversari és l’enemic i que és lícit pressionar i mentir al jutge imparcial (l’àrbitre) per aconseguir un avantatge.

L’animadversió amb què es tracta els jugadors de l’equip contrari, la manca de confraternització entre aficions, el resultadisme extrem, el recurs habitual a l’engany i l’exageració, la queixa sistemàtica, el victimisme exasperant, l’hostilitat al camp i fora del camp, la humiliació del perdedor, l’adhesió incondicional als colors, l’odi etern al rival... són elements que no només es donen al futbol, però que aquí hi estan especialment accentuats. Si a aquest marc conceptual, sectari, agressiu i tot-s’hi-valista, hi afegim la sensació d’anonimat que proporciona la massa, ja tenim l’entorn propici on l’odi i l’agressivitat (física o verbal) s’expressin obertament.

En definitiva, el futbol està malalt i la malaltia és a la vista de tothom. I tots els que anem al camp, petit o gran, som part d’aquesta malaltia o del remei.

© Regió7