El dret a la veritat no és un caprici o un eslògan que convé ventilar de tant en tant. És un d’aquells drets que falquen els fonaments d’una democràcia, quan aquesta no s’usa només com un decorat. El 24 de març es commemorava el Dia Mundial del Dret a la Veritat en relació amb les violacions dels drets fonamentals i la dignitat de les persones, una data que l’ONU va voler fer coincidir amb la de l’assassinat, el 1980, del bisbe salvadorenc Óscar Arnulfo Romero. El dret a saber què va passar, com va passar i qui n’és responsable quan es denuncien vulneracions de drets no es pot convertir en una lluita numantina, una gesta gairebé heroica de víctimes, familiars o col·lectius. Són els estats els que tenen el deure i l’obligació, i haurien de tenir també la voluntat, de cercar la veritat per incòmoda que sigui.

Aquesta setmana, han coincidit dues informacions que han posat en evidència que la commemoració dels dies internacionals –quan es tracta de fer memòria de drets fonamentals– potser els hauríem de convertir en mensuals a veure si tenen més efecte a copia de repetició. Una és sobre el cas Pegasus, un clàssic de les raons d’estat amb què se solen amagar sota la catifa les vergonyes del poder. Que el cas d’espionatge polític més gran documentat al món estigui disgregat en diferents jutjats de Barcelona ja és en si mateix una anomalia. El Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia ha denunciat el bloqueig de la investigació en els diferents jutjats. La varietat va de la inacció al menfotisme a l’hora de tramitar les ordres europees d’investigació (OIE) en relació amb l’empresa NSO Grup, creadora del programari espia amb seu a Luxemburg. Ara, un jutjat de Luxemburg, cansat de demanar la cooperació dels seus col·legues de Barcelona, ha decidit arxivar les actuacions.

També hem sabut que, a través d’Irídia, es farà arribar al Comitè contra la Tortura de l’ONU el cas dels germans Maribel i Pepus Ferrándiz, torturats durant el franquisme a la prefectura de la via Laietana al llarg de 32 dies. El recorregut per la justícia espanyola i el TEDH ha estat en va. Una societat que es tanca a conèixer la veritat, especialment quan compromet les seves institucions, té un problema. L’oblit i el silenci són un fonament fangós.

© El Punt Avui