A Catalunya, sense dubte, els productes dolços que la gent associa més amb Setmana Santa són les mones. Però, des de fa unes quantes dècades, els supermercats catalans s’omplen també de quantitats industrials d’ous i conillets de xocolata un mes (o més) abans de Pasqua (una paraula derivada de l’hebreu Péssa’h, que significa el pas de l’Àngel de la Mort, que matava els primogènits dels egipcis però no els dels israelites, fent possible l’alliberament d’aquests de l’esclavatge). Pel que fa als ous, són símbols pagans de la primavera i la fertilitat, que els cristians de Mesopotàmia van adoptar cap al segle II AD –a l’equinocci de primavera– com a símbol de la resurrecció de Jesús. És clar que al llarg dels segles l’ou dels cristians era un ou de debò (que simbolitzava la tomba de Jesús) i no es va començar a fabricar-ne de xocolata fins a principis del segle XIX, a França i Alemanya (els primers ous de xocolata buits van ser creats a Anglaterra per l’empresa J.S. Fry, l’any 1873). La història dels conillets de Pasqua és més complexa: per començar, no eren conills, sinó llebres, atès que, segons el folklore germànic, la llebre –com l’ou mesopotami– era un símbol pagà de la fertilitat primaverenca. No es va incorporar a les celebracions de la Pasqua cristiana fins a finals dels segle XVII, i només als països germànics protestants. Cap a mitjan segle XIX, la llebre s’hi havia convertit en un conill, que a més a més ponia ous i els portava als nens que s’havien comportat com cal. Quan els immigrants alemanys van arribar en gran nombre als Estats Units al segle XIX, hi van popularitzar la figura del conill de Pasqua i cap al 1890 ja se’n feien de xocolata, una tradició que va acabar arribant a Europa, on gaudeix de l’èxit actual. Caldria recordar –sobretot als nens– que la xocolata és tòxica per als conills i si en mengen es moriran. I no ressuscitaran pas.

© El Punt Avui