Aquest any fa cinquanta anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades el maig del 1976 al paranimf de la Universitat de Barcelona. En plena Transició, quan la dictadura encara pesava com una llosa, milers de dones van omplir aquell espai per alçar la veu. Van parlar de treball, de drets, de sexualitat, de política, de desigualtats. Van discutir, van discrepar i van construir propostes. Però, sobretot, van fer una cosa fonamental: van ocupar l’espai públic. El manifest unitari del 8 de març de la Generalitat i la Diputació ho recorda aquests dies: aquelles jornades van ser un punt d’inflexió. No només hi havia activistes i referents. També hi havia veïnes, estudiants, obreres, mestresses de casa. Dones diverses que van plantar les primeres llavors d’un moviment que acabaria transformant profundament la societat. Avui, abatuts per les desastroses enquestes que alerten del retrocés del feminisme entre els joves, convé fer una pausa i mirar enrere per valorar tot el que hem aconseguit i per reconèixer qui ens hi ha portat, perquè molts dels drets que avui considerem obvis –l’avortament, la igualtat jurídica, la presència política, la denúncia de la violència masclista– van ser conquerits gràcies a aquella generació. Per això, aquest 8 de març també hauria de ser un dia de gratitud envers les feministes que hi han estat sempre. Les que van aplanar el camí perquè les que hem vingut després poguéssim caminar una mica més lliures. I un dia per recordar-nos, també, que cap dret no és irreversible, que es pot qüestionar avenços que donàvem per conquerits. Per això és important la memòria però, sobretot, és important mantenir viva la lluita.

© El Punt Avui