La pluja és una gran maquilladora. Té uns dits habilíssims per a suavitzar les coses, per a embellir-les. A la ciutat l’operació es fa ben visible, sobretot en les façanes de pedra i en els balcons de ferro. (I en les rares i velles teulades, que han sobreviscut en alguns barris, on encara hi ha cases baixes i modestes). La pluja és un jutge, també: allò que té una qualitat pròpia queda dignificat, mentre que la matèria mediocre –la pintura dolenta, el mosaiquet fals i barat– se’ns apareix més vulgar que mai.

Amb la pluja tornen a sortir els paraigües. Els paraigües, un per un, tendeixen a espatllar-se i a perdre’s, però “el paraigua” –com a espècie– és etern. Les gavardines, els impermeables, els anoracs, no han pogut derrotar-lo. No hi ha cap invenció més moderna que hagi obligat a desar aquest curiós artefacte mecànic, un artefacte que ha estat molt criticat, que diuen que és incòmode, antiquat i ridícul, però que va fent el seu camí al llarg dels anys per damunt del bé i del mal de la moda.

La gran qualitat del paraigua és la seva aptitud per a la solidaritat. Un impermeable és una closca individual, és una protecció que aïlla, mentre que un paraigua és sociable. Es pot oferir amistosament la meitat d’un paraigua, és la causa de compliments de cortesia, és el “ja l’aguantaré jo” i l’“acosta’t més, que et mulles”. En el gest d’acompanyar una persona amb un paraigua –de la porta d’un cotxe a la porta d’una casa, per exemple– hi ha una gentilesa impracticable amb un impermeable.

Una parella d’enamorats caminant sota la pluja, cada un enfundat en la seva gavardina o el seu anorac, no té res a veure amb una parella unida sota la cúpula còmplice d’un paraigua. El desaparegut Brassens ho cantava amb una emotiva senzillesa:

Tot fent camí, que n’era de tendre

escoltar plegats la bonica música

que l’aigua del cel feia escoltar

sobre el sostre del meu paraigua!

Jo hauria volgut, com en el diluvi,

veure caure la pluja sense parar

per retenir la noia en el meu refugi

quaranta dies, quaranta nits.

Un raconet de paraigua

contra un racó de Paradís…

No hi hauria perdut, en el canvi.

Ja sé que quan el paraigua se’ns gira per un cop de vent, o sembla convertir-se en una mena d’insecte monstruós i ingovernable no hi ha versos capaços de fer-nos somriure. Una mica de comprensió, si us plau. No caldria sinó que el paraigua fos perfecte. Aquesta és la seva gràcia: és un mecanisme imperfecte que ha vençut tots els substituts que volien arraconar-lo. Ben mirat, com l’amor…

© El Punt Avui