La irresponsabilitat d’haver passat de 6 a 8 milions

A vegades costa sentir en boca dels nostres governants paraules clares per definir el que ens està passant com a país. I per això em van sorprendre les declaracions del conseller de la Presidència de la Generalitat en què considerava com una “irresponsabilitat” que Catalunya hagi passat de sis a vuit milions llargs de ciutadans que hi viuen sense que s’hagin millorat les infraestructures per fer-ho possible. El conseller Dalmau ho va dir a l’Ara i ho hem repetit tots els mitjans de comunicació. I em va semblar valent i encertat, perquè aquest és un debat del tot necessari per entendre el que ens està passant com a país i la base necessària per endreçar-lo i començar a fer les polítiques necessàries per sortir d’aquest atzucac. Aquest debat l’hem volgut amagar els darrers anys, potser dècades, i ara ens ha explotat. He intentat descriure la sensació que em va envair a començaments d’any dient que els país se’ns engrunava a les mans. Ho deia perquè de cop i volta els trens van deixar de funcionar i vam trobar a faltar quan funcionaven malament però funcionaven; vam prendre consciència que l’autopista està col·lapsada i que totes les mesures anunciades van en la direcció de posar multes i reduir la velocitat i no en la de debatre si cal un peatge (ep!, a totes les de l’Estat, no només a les nostres) o com fer-ho per evitar files de camions que es van avançant els uns als altres i que han convertit les autopistes en molt perilloses; ens van esclatar a les mans les reivindicacions i les vagues dels mestres i dels metges. I tantes coses més que van arribar de plegat.

Per això em va semblar valent el que va dir el conseller Dalmau. No deia que era una irresponsabilitat ser vuit milions dues-centes mil persones al país. Deia que era una irresponsabilitat haver-ho permès sense millorar al mateix temps les carreteres, els trens, els hospitals i les escoles per atendre aquests 8,2 milions de ciutadans. I es referia a les crisis econòmiques viscudes durant aquestes dècades i que no s’ha resolt mai el problema de l’infrafinançament que té Catalunya. I aquí és on estan d’acord amb l’anàlisi que fa el conseller Dalmau, cal preguntar-nos el perquè. És evident que les coses no s’han fet bé. Hem proclamat que ens calen persones arribades de fora per fer aquelles feines necessàries que la gent d’aquí, diuen, no vol fer. I és cert. Però com hem arribat a la situació actual? D’entrada em pregunto de qui és la responsabilitat i el que em sembla és que aquesta és transversal a tota la gent que ha governat durant tots aquests anys. I a la trista realitat que mai hem exigit el concert econòmic com tenen els bascos i els navarresos i la constatació que si ho fem, de demanar-lo, no ens el donaran. Per tant, de l’afirmació que feia l’home fort del govern d’Illa, cal preguntar-se com és que encara ara Catalunya recapti per damunt de les seves possibilitats i en canvi els catalans tinguem un dèficit tan elevat d’infraestructures i ajudes. Podríem parlar dels 25.000 milions d’euros anuals de dèficit. Sí, uns diran que més i altres que menys, però ningú s’atreveix a dir que això no és veritat. L’únic tren que funcionava amb regularitat i puntualitat és el tren que marxa cada dia de cada dia a Madrid amb 60 o 70 milions diaris d’euros que no tornaran. Ni el principi d’ordinalitat es respecta. I la sensació que som solidaris amb els que viuen millor que nosaltres pagant menys, no deixar de corsecar molts catalans que estan farts de pagar més, rebre menys i al cim ser malvistos i insultats a massa parts de l’Estat, especialment de la Comunitat de Madrid, el forat negre causant de l’Espanya vaciada i........

© El Punt Avui