No segueixo ni Jordi Évole ni Marc Giró. Són grans professionals, però a mi em cansen i per això els evito, que és el que s’ha de fer amb les estrelles que et cansen. S’han d’evitar tant si les promociona el sistema com la contra. Però, en aquests temps moderns, en la comunicació no en fas prou, com a l’estiu a casa, tancant portes i finestres. Ja pots tancar-te amb pany i clau que si una facècia cau en gràcia la trobes a la sopa. Perquè es viralitza o perquè un algoritme desencadenat te la fa entrar pel porus menys pensat de la teva pell comunicacional. És com he sabut que Évole ha fet una entrevista de benvinguda a Giró, que ha canviat TVE per Atresmedia i que prepara programa a La Sexta, on ara s’allotjaran tots dos. Fins aquí, màrqueting promocional vestit de periodisme, i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. La part tribal, tribal, tribal arriba quan Évole truca a algú que no diu qui és. El receptor fa veure que no sap que és Évole el que li truca i Giró s’histeritza de per riure provant de fer-nos creure que descobreix la veu de Pedro Sánchez a l’altre cantó. A partir d’aquí i durant un minut llarg, tres col·legues que parlen de com els van les coses i quins canvis hi ha a les seves vides. I la promesa pública que ben aviat tindran el president espanyol en els seus programes. El mateix tuf de la naftalina de sempre vestit de modernitat, premis de la comunicació i esquerra redemptora. Campanya electoral a la cantonada.

© El Punt Avui