Eduardo Mendoza, eminent escriptor nascut a Barcelona (1943) que publica en castellà i que ha aconseguit tot l’estol de premis significatius de la literatura espanyola, reconeix que és un bocamoll. Ho ha assegurat i s’ha assenyalat com a tal quan ha vist l’aigua que li baixava, en embolicar-se en peregrines disquisicions sobre Sant Jordi que no venien al cas. I manté, també, que no és la primera vegada que li passa, que sovint diu coses que més valdria que es callés. Però, al mateix temps, també ha assegurat que va fer una broma i ja es veu que els dos conceptes junts són un motor que pica escandalosament de bieles. Se li va escapar però ho creu, que és el que seria el bocamoll que es declara? O és una broma pensada, construïda i dita per provocar i remoure cervells? Eduardo Mendoza no és un mindungui o mindundi qualsevol, que diuen ells. Com tampoc no és un pelacanyes o un xitxarel·lo, que diríem nosaltres. Crec que el que ha fet Eduardo Mendoza és tirar la pedra i amagar la mà, que deia l’àvia Neus. Enverinar el vesper des de l’aznariana línia que tothom faci el que pugui. Un reputat intel·lectual com ell no pot mantenir les bertranades que ha dit durant gaire estona. Però ja les ha dites. S’autoqualifica de bocamoll i diu que era una broma però ja els ha deixat l’argumentari. “A Sant Jordi, li hem de dir Dia del Llibre. Sant Jordi s’hi ha colat i era un maltractador d’animals.” Ben mirat, sí que és un bocamoll! I gros!

© El Punt Avui