menu_open Columnists
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close

De l’amor i la mort

12 0
15.04.2026

Sembla un joc de paraules; bé, de fet ho és, perquè tan sols una lletra distingeix aquests dos conceptes consubstancials de les nostres vides. Estimar és allò que ens ha fet humans i que ens distingeix de la vida animal, perquè ens dona a tots i cadascun un valor individual, en un procés que involucra el millor del nostre ésser. Una sola lletra fa la distinció entre les dues realitats més transcendents del nostre recorregut vital. Perquè, sense amor, la nostra vida no és vida. Estimar és valorar i respectar, és donar-se amb generositat i rebre amb agraïment. Amb tot, massa sovint substituïm aquest sentiment, que ens fa a tots persones, per una infinitat d’altres sensacions que ens ofereixen una realitat enganyosa i que ens distreuen i distorsionen.

A cada època vital l’amor s’expressa en la forma adequada i necessària, i això és indispensable, perquè és el sentiment pel qual es desenvoluparà la capacitat de ser persona de cada ésser humà i la seva maduració afectiva. Sovint confonem amor i sexe i són dues realitats diferents que responen l’un al sentiment, l’altre als sentits. Tot i que avui massa sovint hi ha una exaltació del sexe en detriment de l’amor, amor que és essencial i valuós, per imprescindible, en el context de les relacions humanes, una tergiversació que pot arribar a generar la seva antítesi, les agressions per violació.

Quan la mort ens arrabassa la persona estimada, sentim un dolor profund perquè algú que ja és dins nostre, algú amb qui hem compartit il·lusions, ideals, pensaments i actituds davant la vida, marxa de la nostra vida i ja no serà al nostre costat. Però, precisament per aquesta compenetració viscuda, sabem que ens farà companyia perquè, fruit de la nostra convivència, tot allò compartit es manté dins nostre i, mentre en tinguem memòria i consciència, hi romandrà. La mort no és per tant el punt final perquè tot allò que s’ha conviscut i compartit forma, per sempre més, part de nosaltres.

Tots els disbarats i crims d’humanitat que avui en concret patim i que la inevitable globalització del nostre planeta ens fa compartir, són conseqüència d’aquesta degradació del valor del concepte estimar i la seva substitució per motivacions de poder i de domini econòmic. Hem oblidat els errors passats? Hem oblidat els crims que van esgarrifar les societats de les darreres guerres mundials? Les noves generacions els ignoren? Ens cal retrobar l’humanisme que dona valor a les persones, i refer una escala de valors que s’ha malmès.

De l’amor i la mort aquest mes d’abril se’ns ofereixen dues celebracions que formen, a Catalunya, part del nostre ideari col·lectiu. Una d’elles té un abast més universal, la celebració a primers de mes, un cop acabada la Quaresma, de la Setmana Santa, ens fa memòria d’un acte d’amor secular. La passió i mort de Jesucrist, tot i que la suficiència o la supèrbia mental de les nostres societats occidentals fa que aquest missatge cristià avui sembli ignorat o menystingut, és un missatge que segueix tenint un valor fonamental i necessari. Les paraules de Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres, com jo us he estimat”, són l’essència del cristianisme, i no tota la faramalla que massa sovint l’envolta. I és evident que el món d’avui n’està molt necessitat.

Quan es provoquen i executen morts innecessàries i innocents per culpa dels interessos econòmics i/o ideològics que menyspreen la vida humana, no hi ha res que ho justifiqui. Hi ha avui massa violència i egoisme entre molt diverses nacions i estats, per aquests motius. Polítiques denigrants per als éssers humans i també un sectari menyspreu de la dona en alguns d’aquests països. Per això ens cal recuperar un missatge que afavoreixi la pau al món.

L’altra celebració coincident aquest mes d’abril és molt més xamosa i festiva, tot i que aquí es mata el drac. Un drac que secularment significa el mal, i del qual ens deslliura el valerós sant Jordi segons la tradició històrica. Catalunya per Sant Jordi es converteix en una festa singular, una “no festa”, és a dir: no és festa però tots fem festa, omplint els carrers de gent, llibres i roses. I el més important: l’omplim de cordialitat, de cultura, de joia de viure i de civisme. Una festa identitària dels catalans que és admirada arreu, i que és un magnífic exemple universal d’estimació i cultura.


© El Punt Avui