Avui fa una setmana, ens llevàvem amb la notícia dels premis Goya, que s’havien lliurat la nit abans a Barcelona i des dels quals s’havia volgut projectar aquesta Espanya orgullosament plurilingüe que, per molt que intentin entabanar-nos, ja sabem que no existeix. Si algú, malgrat tot, va deixar-se seduir per les engrunes lingüístiques que es van repartir en la “fiesta del cine español”, poc li devia durar l’embadaliment, ja que, la setmana passada, d’atacs contra la llengua i exemples que el català no viu precisament en una situació de normalitat en vam tenir a cabassos. L’atac estrella va ser, indubtablement, el que una escriptora, Brigitte Vasallo, va etzibar des dels micròfons de RAC1: el català, quan mori, serà recordat com una “llengua feixista”. Ulls com a taronges.

Quan tot això de la Vasallo encara bullia a les xarxes (“no hi ha cosa més fàcil perquè et facin cas els mitjans espanyols que ser un català que critica la gent que vol imposar el català”, Màrius Serra dixit), la Plataforma per la Llengua –que, sobre aquest afer, recordava com la inversió de rols entre agressor i agredit és un recurs recurrent de les ideologies supremacistes– mostrava com, en una exposició al Palau Robert organitzada per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i la........

© El Punt Avui