No va passar pas ahir, però tal com tenim el pati peninsular, podria ben ser. Per a molta gent de la meva generació, la dels nascuts a finals dels anys seixanta, el cop d’estat del 23-F devia ser la primera vegada que la història venia a trobar-nos essent nosaltres ja a la terra. L’únic que s’hi podia acostar una mica havia estat la crisi del petroli de 1979, i això perquè una mestra de l’escola, a mitja classe de plàstica, va deixar anar alguna cosa així com “no podrem engegar les fàbriques!”, amb una expressió tan dramàtica, que de la impressió se’m va aixafar el ninot de plastilina que tenia als dits. Amb el cop d’estat va ser diferent. Sentíem, de cop, amb dotze o tretze anys, i mentre a EGB ens impartien la lliçó sobre el despotisme il·lustrat, que érem testimonis d’un esdeveniment insòlit que algun dia potser els tocaria estudiar als fills que tinguéssim.

Hem tardat molt de temps a assimilar que cap de nosaltres no va poder veure en directe aquell assalt atropellat de tricornis al Congrés dels Diputats, que la televisió va emetre al cap d’unes hores en diferit. Però recordo el pare, potser l’endemà o l’altre, encara clavat a la butaca del menjador seguint atentament les notícies davant la pantalla, fumant un cigarret rere l’altre sense dir res, amb el front arrugat i obrint i tancant el puny com si s’exercités amb una piloteta invisible, fins que va sortir el rei (un senyor que portava més medalles que els colpistes, em va semblar) a ordenar als militars que retiressin els tancs del carrer. I els militars, tot i que remugant, van fer-ho. “Això és una pantomima”, va dir de cop el pare, i va aixafar el cigarret al cendrer amb una lentitud exasperant, com si estigués torturant una mosca. Potser no va dir ben bé això. Potser va ser més aviat “això és una xarlotada”, o “el que faltava pel duro”, que segurament escauen més al seu caràcter. El cas és que, un cop ho va haver dit, a casa ens vam relaxar una mica, com si amb aquella declaració hagués certificat que tot aquell enrenou no era sinó una comèdia i que podíem continuar amb les nostres vides.

Tampoc va ser ben bé així, si hi penso bé, perquè ens hem passat els quaranta-cinc anys següents preguntant-nos què s’hi va representar exactament, en aquell assalt al Congrés, i qui hi va guanyar, qui hi va perdre, i qui va fer el paper que se n’esperava i qui va sortir del guió. Només molt temps després, arran de l’intent de cop d’estat dels militars soviètics descontents amb la liquidació de l’antic règim impulsat per Mihaïl Gorbatxov amb la perestroika, l’agost de 1991, alguns mitjans van atrevir-se a dir que havien adoptat el model de la Transició espanyola, consistent a inventar-se un perill pitjor que el d’instaurar una democràcia sostinguda amb regles imposades per un dictador. A Espanya, l’heroi instrumental va ser el rei franquista; a Rússia, Boris Ieltsin, que com a bon cosac va sortir a demanar la retirada dels tancs enfilat a un d’ells. Potser tenia raó el pare i la xarlotada estava tan ben muntada, que ens la copiaven i tot.

La desclassificació dels documents relatius al 23-F, anunciada ahir pel govern espanyol, però que no serà efectiva fins demà, com si calgués una darrera dilació per si ens convé aixafar més mosques al cendrer, s’ha presentat amb gran solemnitat com un gest de “normalitat democràtica”, expressió que ens hem d’anar repetint com un mantra cada vegada que es fa el que toca perquè el més normal és no fer-ho i fins i tot impedir que algú altre ho faci, però amb tant de retard, després de tants anys perduts i que la gran majoria d’implicats ja siguin morts, indultats o fugits, com el senyor mateix de les medalles, aquests documents tenen alguna cosa d’esgrogueïda i terrible, com les bossetes precintades dels arxius policials on guarden les proves dels crims irresolts amb mostres de cabells, calcetes o ganivets amb sang resseca a la fulla.

Al llibre autobiogràfic Les parts vermelles (L’Altra Editorial), on l’escriptora Maggie Nelson narra el que va suposar per a ella i la seva família la reobertura del cas per la violació i l’assassinat de la seva tia Jane al cap de trenta anys, quan una coincidència d’ADN va permetre detenir un infermer ja jubilat com a autor del crim, amb el consegüent calvari d’un nou judici, explica com aquella mort inexplicable pesava en les seves vides amb una pena fonda, una vergonya i un estigma. Un dia, quan encara era adolescent, van entrar a robar a casa seva. Ella era a l’escola, quan va passar, però des d’aleshores, tan bon punt arribava a casa, agafava el ganivet més gros que trobava a la cuina i inspeccionava totes les habitacions abans d’asseure’s a fer els deures. Al cap de poc, continua, van reconèixer un dels assaltants assegut tranquil·lament a la taula del costat del restaurant on havien anat a sopar en família. Hi havia una “aura de perill” que mai no va abandonar-los des que la tia Jane, amb 23 anys, havia estat violada i estrangulada al costat del cementiri de Denton, i tot el que vindria després, inclòs el robatori, inclosa la mort sobtada del pare, inclòs el fet d’existir en un món on qualsevol dia et poden trucar per dir-te que han trobat la teva germana o la teva filla amb unes mitges lligades al coll, no eren sinó rèpliques macabres del mateix dolor, al final del qual descobries que el culpable no tenia ni tan sols “el rostre del mal”, sinó l’aspecte ridícul del caçador rabassut que intenta atrapar sense èxit l’espavilat Bugs Bunny. Ves a saber si els papers que ara desclassificarà el govern espanyol no contenen la mateixa decepció. Una xarlotada amb un cadàver sense identificar (diguem-ne democràcia) abandonat al fons de l’escenari.

© El Punt Avui