No va passar pas ahir, però tal com tenim el pati peninsular, podria ben ser. Per a molta gent de la meva generació, la dels nascuts a finals dels anys seixanta, el cop d’estat del 23-F devia ser la primera vegada que la història venia a trobar-nos essent nosaltres ja a la terra. L’únic que s’hi podia acostar una mica havia estat la crisi del petroli de 1979, i això perquè una mestra de l’escola, a mitja classe de plàstica, va deixar anar alguna cosa així com “no podrem engegar les fàbriques!”, amb una expressió tan dramàtica, que de la impressió se’m va aixafar el ninot de plastilina que tenia als dits. Amb el cop d’estat va ser diferent. Sentíem, de cop, amb dotze o tretze anys, i mentre a EGB ens impartien la lliçó sobre el despotisme il·lustrat, que érem testimonis d’un esdeveniment insòlit que algun dia potser els tocaria estudiar als fills que tinguéssim.

Hem tardat molt de temps a assimilar que cap de nosaltres no va poder veure en directe aquell assalt atropellat de tricornis al Congrés dels Diputats, que la televisió va emetre al cap d’unes hores en diferit. Però recordo el pare, potser l’endemà o l’altre, encara clavat a la butaca del menjador seguint atentament les notícies davant la pantalla, fumant un cigarret rere l’altre sense dir res, amb el front arrugat i obrint i tancant el puny com si s’exercités amb una piloteta invisible, fins que va sortir el rei (un senyor que........

© El Punt Avui