En qualsevol sistema polític, els pressupostos són molt més que un instrument comptable. Són la traducció concreta de les prioritats d’un govern i, sobretot, una eina imprescindible per garantir l’estabilitat institucional i la capacitat de planificació de l’administració. Dit això, és clar que Catalunya necessita pressupostos. Aquesta és una realitat difícilment discutible si se surt de l’òptica partidista. Salvador Illa ha advertit que no descarta convocar eleccions si el Parlament li rebutja el projecte pressupostari, com ja va fer Pere Aragonès. Però el fantasma de les eleccions no pot ser l’única arma del govern, igual que tampoc l’amenaça de no donar-hi suport pot ser la de l’oposició. Perquè, mentrestant, el país funciona amb uns comptes prorrogats aprovats el 2023. Aquesta situació pot ser comprensible de manera puntual, però no pot convertir-se en una fórmula habitual de govern. Administrar un país amb pressupostos pensats per a una realitat econòmica i social d’anys anteriors –i aprovats per un altre govern– limita la capacitat de resposta de les institucions. L’administració perd marge de maniobra i es veu obligada a gestionar el present amb eines del passat.

En aquest context, la qüestió pressupostària hauria de situar-se per sobre de la confrontació estrictament partidista. Les discrepàncies polítiques formen part de qualsevol democràcia parlamentària, però també existeix una responsabilitat compartida: garantir que les institucions disposin dels instruments mínims per funcionar amb normalitat. Aprovar uns pressupostos no implica necessàriament compartir tot el projecte polític del govern. També significa reconèixer que serveis essencials com la sanitat, l’educació, les infraestructures i les polítiques socials necessiten un marc financer actualitzat. Les alternatives, doncs, són mantenir la pròrroga indefinida dels comptes o obrir un nou cicle electoral. Però cap d’aquestes opcions garanteix possibles solucions als problemes immediats dels ciutadans.

© El Punt Avui