El govern valencià del PP i Vox ha renovat la llicència a 21 cases de jocs i apostes que es troben a una distància de menys de 850 metres d’un centre educatiu. De fet, la majoria d’aquests locals agraciats pel govern espanyolista i dretà tenen una separació inferior als 350 metres d’algun institut o equipament similar. Això ha passat després de derogar la normativa més restrictiva que aplicava el govern anterior, el del pacte del Botànic. Hi havia una època en què la dreta més extrema encara es veia obligada a emmascarar-se amb alguna justificació moral. La dictadura de Miguel Primo de Rivera va prohibir oficialment el joc malgrat que el mateix dictador era un viciós incorregible en aquesta matèria, arribant a perdre grans quantitats de diners en timbes clandestines, segons explica l’historiador Alejandro Quiroga a la biografia que li ha dedicat. Franco va prohibir els jocs d’atzar, amb algunes excepcions, com ara la rifa dels cecs i la loteria estatal. El Codi Penal de l’època perseguia els organitzadors i els participants de jocs amb apostes. Malgrat que la Bíblia no parli amb massa concreció d’aquest assumpte, el cert és que des del cristianisme s’ha vist amb desaprovació el joc per diversos motius. Primer, perquè confiar en l’atzar posa en tensió la idea d’una divinitat omnipotent que tot ho decideix. Segon, per l’addicció que genera, és a dir, el vici i les seves conseqüències nefastes. Els evangelis recullen que els soldats romans que van crucificar Jesús es van jugar la roba del condemnat als daus com a súmmum de la immoralitat. Per això els dictadors que se les donaven de rectes catòlics es veien obligats a fer alguna cosa al respecte per intentar mantenir un pàtina de respectabilitat. Ara ja no calen justificacions ètiques davant l’imperi de la pela llarga: si cal convertir els adolescents en ludòpates perquè uns desaprensius es facin d’or, endavant.

© El Punt Avui