Hi ha esdeveniments que galvanitzen el sentir de les multituds i es converteixen atzarosament, gairebé màgicament, en símbols d’una força impensada. Així va passar amb el desnonament de Maricarmen Abascal, el 23 de setembre. Tot i que els desnonaments se succeeixen per milers a Espanya, la imatge de la dona de 87 anys evacuada en llitera de casa seva va encendre la metxa de l’esclat social. Van començar les protestes i les acampades. Destaca la de la Puerta del Sol, que inevitablement evoca el moviment dels indignats.

Les coses es van precipitar. El Govern va aprovar dos decrets amb mesures sobre habitatge, negociats amb les forces d’esquerres i plurinacionals. El PP i Vox es van negar a asseure’s a la taula. Junts per Catalunya va començar a tenir dubtes i va mantenir tots en suspens. La pressió social, política i mediàtica sobre els independentistes va ser enorme, asfixiant. Finalment, els de Puigdemont es van decantar pel no i el Congrés va rebutjar els decrets. Els juntaires no neguen la gravetat de l’accés a l’habitatge ni que el preu dels pisos està causant........

© El Periódico (CAT)