Massa sovint la nostra conversa política s’assembla al que passava en un racó del pati de l’escola, quan quatre, cinc o sis valents envoltaven el xaval escarransit, amb ulleres de cul d’ampolla, per divertir-se a costa de la seva vulnerabilitat. Els esbirros buscaven les riallades dels seus companys i la humiliació de la víctima. Alguns d’aquests esbirros han crescut, ocupen escons i càrrecs institucionals, o són gurus comunicatius, o influencers i tertulians, tenen milers de seguidors a les xarxes socials i han convertit la crueltat en una eina legítima de la competició política que s’aplaudeix i es premia. Se’n presumeix.

En la polarització extrema que vivim, destrossar l’adversari, o qualsevol dels seus símbols, és lícit. És una estratègia comunicativa construïda sobre les clatellades, les veritats com punys i la retòrica de les xarxes socials sector barra de bar cutre. Una manera de convertir els polítics en gent normal, però per sota, per la claveguera. És una política molt testosterònica, tot i que la practiquin homes i dones, que busca la rialla còmplice dels propis i la indignació dels contraris. Com més cruel........

© El Periódico (CAT)