Una pedreta i la punta d’una sabata
Ja fa un parell de setmanes –el temps, més que un canalla, com diu el títol d’una novel·la extraordinària de Jennifer Egan, és una piconadora que ho arrasa tot i no cura res–, Rosa Montero va presentar a l’Ateneu de Madrid Un día en la vida de Clarita, el seu últim llibre. Amb l’aforament de l’auditori complet entre familiars, amics, companys de la literatura i el periodisme i, per descomptat, lectors, l’escriptora va proposar, al final d’un acte que va tenir molt de bella peça teatral, un joc.
En un paper que ens havien entregat a l’entrada juntament amb un bolígraf amb un nom gravat, Mariano, aparentment intranscendent per a qui encara no hagués llegit la novel·la, havíem d’escriure el que volíem treure de les nostres vides i el que ens agradaria afegir-hi. Em corregeixo, una cosa molt més sana que insultar-se, com fa la........
