Qui sap per què, potser perquè encara busco un títol per a la novel·la que vaig començar fa un any i a la qual dedico el temps que robo a les altres coses, feina, casa, parella, família, amistats, salut, descans, la vida. Una, pronom indefinit referit a la meva condició de dona, escriu el que vol, però sobretot quan pot.

Aquests últims dies he llegit, amb aquesta entrega tranquil·la, assossegada, sense presses ni distraccions, que només permet la poesia, Ida Vitale, que a 102 anys – al novembre en farà un més, si les deesses ho volen– continua fent honor al seu primer cognom, del terme llatí vitalis, ‘vital’, ‘pertanyent a la vida’ o ‘que té vida’.

Titular un llibre és difícil i uns versos poden ser la taula de salvació enmig de la tempesta en què de vegades es........

© El Periódico (CAT)