Oposar-se a la guerra sol despertar consensos ràpids i reconfortants perquè descansa sobre una afirmació moral difícilment qüestionable: la guerra és dolenta. Sempre. I ho és perquè destrueix vides, arrasa territoris i projectes de futur, i activa una lògica de brutalitat difícilment compatible amb qualsevol ideal humanista. Però amb reconèixer-ne la maldat no n’hi ha prou per evitar-la o impedir-la.

Aquesta oposició, a més, sol anar acompanyada d’una apel·lació sistemàtica al dret internacional, elevat a la categoria de dogma. S’invoca com si, per si sol, n’hi hagués prou per contenir les ambicions, els conflictes i les rivalitats entre estats. El problema no és que aquesta aspiració existeixi –de fet, és desitjable–, sinó confondre-la amb una descripció del........

© El Periódico (CAT)