El 2006 va néixer la meva filla (mai se m’havia acudit que és Generació Polònia…) i jo vivia a Nova York. El 2012, quan la nena tenia 6 anys i ja tornàvem a viure a Madrid, els vaig posar el gag del Mas Style, a ella i al seu pare (madrileny). Van flipar tots dos. Pel gag en si mateix i per la lliçó accelerada de catalanitat que jo els convidava a assimilar sense miraments. Intentant fer-los entendre conceptes com "jugada mestra", "sexi presi" o "tots amb il·lusió"...

Vivint a Madrid, el Polònia –en els seus anys bons– era la meva arma secreta per desxifrar les anades i vingudes de la política catalana sense necessitat ni de llegir la premsa. Filava més prim i donava més claus que molts articles de diari. L’humor permetia eludir la censura subtil d’allò que es pensa, però no es diu i fer-ho des d’un marc mental immediatament identificable per als que, com jo, havíem crescut en un món "convergent de nassos".

Perquè aquesta era la matriu de Polònia. La generació que el va parir era la que havia transitat de........

© El Periódico (CAT)