Elogi del cavall blanc

El caballo domesticado impulsó las sociedades hacia la modernidad / Agencias

Durant més de deu anys, en el meu trajecte cap a la feina i de tornada cap a casa, m’he trobat sovint amb un cavall blanc, que m’ha acompanyat tothora sense que ell ho sàpiga, talment una presència amatent en un camí de records difusos en el temps. De bon matí, allà estava juntament amb un poni, a vegades cobert amb una flassada, altres sense, o sota l’ombra d’un garrofer o d’una l’alzina quan la calor s’intensificava o a l’aire lliure a ple sol, quan feia fred i s’agraïa la seva escalfor. Però sovint es posava al costat del reixat de la tanca, de cara a la carretera, com qui observa el qui per allà passa, i un era jo, i em quedava observant-lo detingudament per uns segons i la meva imaginació s’activava amb aquest cavall blanc. Pensava, està esperant que passi, per a saludar-me i desitjar-me un bon dia. Ara fa gairebé un mes que no ho veig, i això em fa sospitar que, potser, ja no sigui amb nosaltres. Era un cavall vell, tranquil, serè, assossegat i beatífic, la qual cosa només s’aconsegueix amb els anys. Donava a entendre que gaudia de la seva jubilació. És el «festina lente» que deien els clàssics, «afanya’t lentament»; és a dir, treballa, ves fent el que toca a poc a poc, però no t’atabalis. Sempre m’ha deixat bocabadat la noblesa dels cavalls, la seva gallardia, la seva agilitat i força, potser d’aquí ve que quan es parla de la potència dels cotxes es digui que té tants cavalls. No he tingut la sort de muntar-ne cap, de passejar pels prats, segurament perquè em fa molt de respecte i, reconeixent-lo, una certa por, tan sols l’he muntat dins d’una quadra, quan estava lligat al seu abeurador. Això i res, és........

© Diario de Mallorca